ALBERTO MONTERO - ALBERTO MONTERO (2008)

Han passat més de tres anys des de que Alberto Montero va publicar el seu debut en solitari al segell Greyhead, només en vinil. En aquest lapse de temps ha tingut temps de traslladar-se a Barcelona des del Port de Sagunt, liquidar la seva banda Shake (amb dos àlbums publicats al mateix label) i treure, ara fa uns mesos, el seu darrer àlbum (Claroscuro, 2011, Greyhead) que podeu escoltar i descarregar al seu bandcamp.
Si volem comentar aquí el seu debut en solitari és per que, precisament al seu bandcamp, es pot descarregar de franc i en bona qualitat (flac o mp3), alliberant en certa manera aquelles meravelloses cançons del llast que suposava una edició limitada de 500 còpies en vinil.
El debut d'Alberto Montero reunia una de les millors col·leccions de cançons que hom pugui esperar, i no només en l'escena estatal. Enregistrat en solitari però amb diverses col·laboracions: els germans Junquera (d'Estrategia Lo Capto); Ricardo Cortés al cello i Josele Castelló a la flauta. Cantat íntegrament en anglés, ara que al nou disc s'ha pasat al castellà (molt influït per la cançó moderna llatinoamericana i espanyola d'artistes com Spinetta o Vainica Doble). Aquesta puntualització va molt més enllà de la part textual ja que el canvi de llengua ha implicat, com acostuma a passar, un canvi també en la part melódica. L'Alberto és molt conscient d'això i les seves inflències han basculat des de les pròpies del cantautor folk a les ja citades d'arrel hispana. I aquí ja entren les preferències de cadascú. Jo, com tothom, tinc les meves dèries i m'encanten les melodies del folk anglés modern (Fairport Convention, Richard Thompson, Pentangle o Nick Drake). Però també apareixen, encara que tímidament, les seves influències de la música progresiva, com Pink Floyd o Peter Hammill, i d'autors nord-americans com Tim Buckley o Brian Wilson.
Seria absurd que jo em posés a comentar aquí les cançons, una darrere l'altra, quan podeu anar al seu bandcamp i escoltar-les i descarregar-les. I jo paro d'escriure per no ajornar aquell moment.

Pep Frías

LIQUID MACHINE - GAS (2007)

Els Liquid Machine eren un trio de rock and roll amb base a Barcelona. Estaven formats per Jaime L. Pantaleón (12Twelve, Cuzo, Lords of Bukkake o Atleta), Xavi Molinero i Sergi Muntané (ambdós a sPIFFhAUS!). Van començar a tocar plegats l'any 2000 i llavors feien una música a mig camí del stoner i el doom.
La seva primera demo (Evil Astronomy, 2001, reeditada a Bestiar netlabel) reflectia aquell moment: temes de llarg desenvolupament, d'una lentitud quasi mineral i amb una textura sonora densa i profunda.
Després d'uns anys i certa evolució formal, va aparèixer els seu primer àlbum "oficial" (Supersoul, 2004, Blowfish/Tsunami), amb temes més curts i concisos però d'una potència sobrehumana. A les marcades influències de Black Sabbath o Pentagram s'hi afegien les de Blue Cheer, Blue Oyster Cult o Jimi Hendrix. Aquell disc encara es pot aconseguir en còpia física a la web de Tsunami.
Abans de desaparèixer el 2008 van enregistrar un darrer àlbum que ha restat inèdit fins avui (Gas, 2007, Bestiar netlabel) encara que aquelles cançons es podien sentir al seu myspace. L'àlbum de sis temes està íntegrament cantat en castellà (sempre ho havien fet en anglés) i és el més concís i directe de tota la seva carrera. L'audició de Gas és una experiència atordidora. Si be la linialitat les melodies vocals dona finalment certa sensació de tedi, el dinamisme interior de les cançons i la seva energia terminal ho supleixen amb escreix.
La edició de Bestiar es complementa amb Monster Movie, un instrumental extret de les sessions de Supersoul, que posa la cirereta a un àlbum que no mereixia quedar en l'oblit.
Liquid Machine van plegar el 2008 però d'allà va néixer sPIFFhAUS!, un altre trio de base potent però més arrelat a la freeform de bandes com Shellac o els meravellosos This Heat. Per part seva, el senyor Pantaleón desenvolupa la seva passió pels sons cavernosos amb la banda de sludge/doom Lords of Bukkake i el grup Cuzo, encegats en reivindicar la música de Goblin i les bandes sonores de thriller italià dels anys setanta.

Pep Frías

STAHLFABRIK - GROC (2011) a la memòria de Conrad Schnitzler

Stahlfabrik és Josep Maria Soler, català afincat a Almeria i un veritable activista de l'univers dels blocs temàtics. Ell solet dirigeix wet dreams i electronic orgy, ambdós dedicats a la música electrònica, d'arrel pop en el primer cas i més investigadora en el segon. Per tractar d'assumptes editorials (llibres i revistes) rel·lacionats amb la música electrònica, el Josep Maria va crear ex libris, i encara li queda temps per col·laborar activament en el fórum sonido electrónico.
A banda de la seva activitat frenètica a la xarxa, és un col·leccionista de sintetitzadors analògics i sistemes modulars que utilitza per fer peces de música electrònica molt inspirades en les obres cabdals d'aquest estil fetes les cinc darreres dècades.
La seva música està, no cal dir-ho, molt allunyada del ball. Treballa col·locant textures sonores en plànols diferents aconseguint una profunditat de camp molt enriquidora. Si hi afegim la tímbrica pròpia de la síntesi analògica el resultat és, com caldria esperar, molt suggerent.
Ara fa unes poques setmanes ens va deixar el Conrad Schnitzler, pioner de la música electrònica europea que formà part d'icones com Kluster o els primers Tangerine Dream. Doncs Stahlfabrik li ha dedicat el seu darrer àlbum (Groc, Espais netlab, 2011) i ens sorpren una altra vegada amb una obra llarga i sinuosa. Tan o més suggerent que de costum i tan arrelada a la essència del músic alemany que no ens expliquem com pot haver fet un homenatge tan coherent i el·laborat en un lapse de temps tan curt. Als crèdits de l'àlbum ens diu que tot el material va ser enregistrat entre maig i setembre, això és, abans i després del decés de Schnitzler. La veritat és que Stahlfabrik treballa amb pressupostos molt semblants als del músic berlinés. Ara i abans. Fent de la llibertat creativa la seva senyera. Sempre des del món de la síntesi electrònica i els nous mitjans informàtics.

Pep Frías

RÀDIO FRENOPÀTIC

Devia ser l’any 90 quan el Xavi em va oferir fer un programa a Ràdio Frenopàtic. Era una ràdio de les anomenades lliures (sense cap llicència ni permís), que emetia des de casa seva amb un petit emissor, i que només funcionava els dissabtes.

En aquell temps les ràdios lliures de BCN (amb Ràdio Pica com a principal referent) eren una de les poques maneres de conèixer expressions artístiques i culturals que no tenien repercussió en els mitjans de comunicació tradicionals. La majoria d’aquestes emissores centraven el gruix de la seva programació en músiques minoritàries o de poca difusió (aquelles que molts coneixíem per una cinta de cassete gravada que ens havia passat algun amic). Tot i això, també tenien espais dedicats a diferents disciplines i a opinions crítiques de caire polític i social.

Era habitual la interacció i col·laboració amb d’altres mitjans de comunicació alternatius, com els tan prolífics fanzines de l’època (publicacions en paper gestionades per particulars, associacions i col·lectius) on tan es podia llegir el comentari d’un disc o un llibre, com l’exposició del problema d’un carrer, d’un barri o de les conseqüències d’una decisió política. Totes aquestes veus es feien visibles a les festes, manifestacions i concerts que tot sovint organitzaven o publicitaven.

Recordo el bullir de gent intercanviant músiques, experiències i opinions que es respirava en arribar un dissabte a la tarda a Ràdio Frenopàtic. La meva experiència allà em va aportar per primera vegada el coneixement de moltíssims artistes i estils musicals que des de llavors m’han acompanyat en els moments més diversos. I va fer néixer en mi la curiositat per al descobriment de sons i músiques a les que fins llavors no m’hi hauria ni tan sols apropat.

Els temps canvien, i tot i que moltes d’aquelles ràdios encara continuen fent una gran tasca aprofitant els avantatges que internet els hi ofereix  (Ràdio Pica, Contrabanda, Ràdio RSK, Radio Linea IV, Ràdio Bronka, ...) aquell esperit l’han heretat també molts blocs, fòrums i netlabels, on es tracta de donar sortida a propostes artístiques poc conegudes.

Amb aquestes línies voldria fer un homenatge a tots aquells que van fer possible un moviment de ràdios lliures a Barna els anys 80 i 90, i molt especialment a Ràdio Frenopàtic per el que a mi em va suposar. Esperem que la feina de Bestiar Netlabel i Ramat Sense Pastor pugui ser d’alguna manera una continuació de tot aquell esperit.

Jordi RR

MICROPOLÍTICA

Està a punt de nèixer MICROPOLÍTICA, un netlabel amb seu a Veneçuela però de vocació internacionalista, sorgit d'un altre segell anomenat BIODATA. Ambdós es dediquen a la música experimental però el primer neix amb la intenció de donar sortida a propostes de típus polític.
La música contemporània ha assolit una fama, sovint merescuda, de emmirallar-se en la estètica i el conceptualisme defugint l'enfrontament amb la realitat. Àdhuc el soundscape, basat en enregistraments de camp, ha cercat, la major part de les vegades, exclusivament el vessant estètic i lúdic del paisatge sonor, sense plantejar-se lectures ideològiques ni valoracions de tipus polític.
Una de les primeres referències, si no la primera, serà un recull d'obres inspirades en el Moviment 15M, i n'hi haurà d'altres basades en altres revoltes populars.
El món de la política és però molt ampli i te moltes vessants. Crec que puc afirmar que no hi caben totes. Es tracta d'un netlabel d'ideologia progressista i internacionalista. Vull dir que si ets fonamentalista catòlic o creus en la supremacia racial d'uns sobre els altres, t'hauràs de buscar un altre netlabel polític. Si creus que pots aportar quelcom a la lluita de pobles i persones per l'emancipació i fas música experimental, no t'ho pensis: espera que comenci el projecte vetllant les armes.

P.S. 2014
Aquell projecte de segell polititzat va durar ben poc. Els seus ideòlegs i conductors van marxar cadascú pel seu compte, això sí, de forma ben activa. El Senyor Sergio Sánchez aka Jazznoize va encetar el netlabel RIR o República Ibérica Ruidista on va recuperar alguna referència de Micropolítica. El Senyor Rakumin, des de Veneçuela, va continuar un temps amb Biodata, va tancar i, ara, tot just ha donat la primera empenta a La Internacional de la Angustia. Editora de CDs i netlabel. D'ambdúes i d'algunes de les seves publicacions en parlarem properament.

Pep Frías

Pepe Frías

THE FOXHOLES - BRUTAL (2011)

BRUTAL és el títol del tercer àlbum dels FOXHOLES, un grup de Cerdanyola del Vallès que viu a recer de l'escalfor de Jonah Luke, guitarrista, cantant, compositor principal i responsable final del so de la banda.
Hem estat testimonis de l'evolució del grup des dels seus inicis mitjançant les seves edicions. El primer álbum (The Foxholes, 2009) ballava enmig de territoris electrònics en col·lisió constant amb melodies pop. Al segon disc (Com o doin fier no, 2010) s'hi afegien notables influències rock i progressives però sense perdre la petja pop. El so canviant de The Foxholes semblava una conseqüència de l'anar i venir constant de membres i convidats.
Tot i que aquesta tònica encara continúa (la banda sembla lluny d'assolir una formació estable) el to general del tercer àlbum de The Foxholes representa un nou pas cap a l'assoliment d'un so distintiu que cada cop sembla més allunyat dels seus inicis ballables i més a prop del rock electrònic, obscur i saturat, que va caracteritzar algunes de les propostes més potables de la dècada de 1980. Em venen al cap uns quants discs de Peter Hammill com Sitting Targets (1981) o In A Foreign Town (1988).
L'àlbum està dominat per guitarres i sintetitzadors en perfecta disarmonia amb les seqüències sintètiques que fan de base rítmica. Cançons com la inicial i guitarrera La sed que yo tengo o la saturadíssima Brutal son del millor del disc que abaixa una mica el tempo cap a la segona meitat encara que manté aquestes freqüències forçades que son, per a mi, el millor de l'àlbum i el tret que el cohesiona més enllà d'estils puntuals. Aquesta relativa calma final queda trencada per La Rimaia, un tema més electrònic que la resta del conjunt però absolutament boig i atonal, perfecte per posar en safata l'epíleg que suposa Kafir, un tema llarg i hipnòtic conduït per una guitarra amb sordina molt bàsica que s'esvaeix poc a poc.
Els texts tornen a estar escrits en castellà i anglés i tenenun registre un xic engoixant que s'hi avé força amb la part musical de les cançons però que no representa la part forta d'questa banda que mostra tota la seva personalitat en el so de la música més que no pas en la part lírica.
Si el voleu demanar poseu-vos en contacte amb www.thefoxholes.com/ o descarregueu-lo a BESTIAR.

Pep Frías
Pepe Frías

RAMAT SENSE PASTOR

Els primers netlabels van sorgir la segona meitat de la dècada de 1990. Es tractava de segells discogràfics que oferien arxius de so en format mp3 i d'altres, on la descàrrega era lliure i la música acostumava a no tenir copyright. Amb la proliferació de la música a internet i altres circuits alternatius es va fer necessària la protecció dels drets d'autor mitjançant llicències lliures. La més coneguda és Creative Commons i ens ofereix fins a sis nivells de protecció.
Amb el canvi de segle el fenòmen netlabel es va multiplicar exponencialment i van aparèixer nombroses etiquetes. La major part continuaven però centrades en estils i corrents molt marginals on el tamany limitat dels seus mercats potencials feia inviable el sosteniment d'una industria tradicional, es a dir, basada en el suport físic tipus CD o DVD.
Només fa uns pocs anys comencen a sorgir, encara timidament, etiquetes que comencen a abastar parcel·les del mercat que semblaven exclusives de les discogràfiques i les entitats de gestió tradicionals. Aixó succeix per la progressiva pèrdua de la por a la xarxa per part del músic pop/rocker (reconduït majoritàriament, no ens enganyem, mitjançant pàgines personals i d'altres del tipus myspace o bandcamp) i per motius polítics i ideològics que a l'estat espanyol sorgeixen al voltant de l'SGAE i del debat públic que hi provoca.
Encara no fa un any va nèixer a Barcelona el netlabel anomenat BESTIAR amb la intenció de donar un nou tomb a la crisi de la industria tradicional i alhora donar sortida a tot un seguit de projectes musicals que, tot i tenir un potencial comercial inqüestionable, vivien fora dels circuits o s'havien pansit en les vies mortes de la indiferència. Ara el món podrà gaudir, de nou o per primera vegada, de la música de Paquita's Nipples, Vamos a Morir, Marinero Coll, Clavícula, sPIFFhAUS! o La Maravillosa Cabeza Parlante. Al voltant d'un grup inicial de propostes s'hi van afegir d'altres que provenen de qualsevol racó de món i que abasten un ventall d'estils cada cop més obert.
Des de BESTIAR hem impulsat aquesta nova plataforma per tal d'obrir una altra finestra des d'on poder donar a conèixer les propostes musicals (i no musicals) que tenen lloc en els angles morts del nostre món. Hi tindran un ressó especial aquelles que surten des de plataformes semblants a la nostra (netlabels, associacions culturals, col·lectius socials i individualitats singulars) ressenyant les seves activitats i les seves propostes.