ALBERTO MONTERO - ALBERTO MONTERO (2008)

Han passat més de tres anys des de que Alberto Montero va publicar el seu debut en solitari al segell Greyhead, només en vinil. En aquest lapse de temps ha tingut temps de traslladar-se a Barcelona des del Port de Sagunt, liquidar la seva banda Shake (amb dos àlbums publicats al mateix label) i treure, ara fa uns mesos, el seu darrer àlbum (Claroscuro, 2011, Greyhead) que podeu escoltar i descarregar al seu bandcamp.
Si volem comentar aquí el seu debut en solitari és per que, precisament al seu bandcamp, es pot descarregar de franc i en bona qualitat (flac o mp3), alliberant en certa manera aquelles meravelloses cançons del llast que suposava una edició limitada de 500 còpies en vinil.
El debut d'Alberto Montero reunia una de les millors col·leccions de cançons que hom pugui esperar, i no només en l'escena estatal. Enregistrat en solitari però amb diverses col·laboracions: els germans Junquera (d'Estrategia Lo Capto); Ricardo Cortés al cello i Josele Castelló a la flauta. Cantat íntegrament en anglés, ara que al nou disc s'ha pasat al castellà (molt influït per la cançó moderna llatinoamericana i espanyola d'artistes com Spinetta o Vainica Doble). Aquesta puntualització va molt més enllà de la part textual ja que el canvi de llengua ha implicat, com acostuma a passar, un canvi també en la part melódica. L'Alberto és molt conscient d'això i les seves inflències han basculat des de les pròpies del cantautor folk a les ja citades d'arrel hispana. I aquí ja entren les preferències de cadascú. Jo, com tothom, tinc les meves dèries i m'encanten les melodies del folk anglés modern (Fairport Convention, Richard Thompson, Pentangle o Nick Drake). Però també apareixen, encara que tímidament, les seves influències de la música progresiva, com Pink Floyd o Peter Hammill, i d'autors nord-americans com Tim Buckley o Brian Wilson.
Seria absurd que jo em posés a comentar aquí les cançons, una darrere l'altra, quan podeu anar al seu bandcamp i escoltar-les i descarregar-les. I jo paro d'escriure per no ajornar aquell moment.

Pep Frías

LIQUID MACHINE - GAS (2007)

Els Liquid Machine eren un trio de rock and roll amb base a Barcelona. Estaven formats per Jaime L. Pantaleón (12Twelve, Cuzo, Lords of Bukkake o Atleta), Xavi Molinero i Sergi Muntané (ambdós a sPIFFhAUS!). Van començar a tocar plegats l'any 2000 i llavors feien una música a mig camí del stoner i el doom.
La seva primera demo (Evil Astronomy, 2001, reeditada a Bestiar netlabel) reflectia aquell moment: temes de llarg desenvolupament, d'una lentitud quasi mineral i amb una textura sonora densa i profunda.
Després d'uns anys i certa evolució formal, va aparèixer els seu primer àlbum "oficial" (Supersoul, 2004, Blowfish/Tsunami), amb temes més curts i concisos però d'una potència sobrehumana. A les marcades influències de Black Sabbath o Pentagram s'hi afegien les de Blue Cheer, Blue Oyster Cult o Jimi Hendrix. Aquell disc encara es pot aconseguir en còpia física a la web de Tsunami.
Abans de desaparèixer el 2008 van enregistrar un darrer àlbum que ha restat inèdit fins avui (Gas, 2007, Bestiar netlabel) encara que aquelles cançons es podien sentir al seu myspace. L'àlbum de sis temes està íntegrament cantat en castellà (sempre ho havien fet en anglés) i és el més concís i directe de tota la seva carrera. L'audició de Gas és una experiència atordidora. Si be la linialitat les melodies vocals dona finalment certa sensació de tedi, el dinamisme interior de les cançons i la seva energia terminal ho supleixen amb escreix.
La edició de Bestiar es complementa amb Monster Movie, un instrumental extret de les sessions de Supersoul, que posa la cirereta a un àlbum que no mereixia quedar en l'oblit.
Liquid Machine van plegar el 2008 però d'allà va néixer sPIFFhAUS!, un altre trio de base potent però més arrelat a la freeform de bandes com Shellac o els meravellosos This Heat. Per part seva, el senyor Pantaleón desenvolupa la seva passió pels sons cavernosos amb la banda de sludge/doom Lords of Bukkake i el grup Cuzo, encegats en reivindicar la música de Goblin i les bandes sonores de thriller italià dels anys setanta.

Pep Frías

STAHLFABRIK - GROC (2011) a la memòria de Conrad Schnitzler

Stahlfabrik és Josep Maria Soler, català afincat a Almeria i un veritable activista de l'univers dels blocs temàtics. Ell solet dirigeix wet dreams i electronic orgy, ambdós dedicats a la música electrònica, d'arrel pop en el primer cas i més investigadora en el segon. Per tractar d'assumptes editorials (llibres i revistes) rel·lacionats amb la música electrònica, el Josep Maria va crear ex libris, i encara li queda temps per col·laborar activament en el fórum sonido electrónico.
A banda de la seva activitat frenètica a la xarxa, és un col·leccionista de sintetitzadors analògics i sistemes modulars que utilitza per fer peces de música electrònica molt inspirades en les obres cabdals d'aquest estil fetes les cinc darreres dècades.
La seva música està, no cal dir-ho, molt allunyada del ball. Treballa col·locant textures sonores en plànols diferents aconseguint una profunditat de camp molt enriquidora. Si hi afegim la tímbrica pròpia de la síntesi analògica el resultat és, com caldria esperar, molt suggerent.
Ara fa unes poques setmanes ens va deixar el Conrad Schnitzler, pioner de la música electrònica europea que formà part d'icones com Kluster o els primers Tangerine Dream. Doncs Stahlfabrik li ha dedicat el seu darrer àlbum (Groc, Espais netlab, 2011) i ens sorpren una altra vegada amb una obra llarga i sinuosa. Tan o més suggerent que de costum i tan arrelada a la essència del músic alemany que no ens expliquem com pot haver fet un homenatge tan coherent i el·laborat en un lapse de temps tan curt. Als crèdits de l'àlbum ens diu que tot el material va ser enregistrat entre maig i setembre, això és, abans i després del decés de Schnitzler. La veritat és que Stahlfabrik treballa amb pressupostos molt semblants als del músic berlinés. Ara i abans. Fent de la llibertat creativa la seva senyera. Sempre des del món de la síntesi electrònica i els nous mitjans informàtics.

Pep Frías